Sin Tempo

SinTempo pren com a punt de partida una nova revisió de la famosa Leyenda del Tiempo, de Federico García Lorca creant un món oníric en el qual poder butejar (acció de ballar butoh: per a alguns, un pas intermedi entre la dansa i el teatre; per a uns altres, una poesia grollera). No obstant això, un dels creadors del Butoh, Tatsumi Hijikata (1928-1986) pensava que el seu art tenia el propòsit de recobrar el cos primigeni «el cos que ens ha sigut robat». Així, la dansa de Sara Cano pretén trobar la seua pròpia dansa en què el grotesc i el fosc es donen la mà amb el lluminós i el sublim, per a representar així el naixement del Temps.

“Que baile todo conmigo cuando bailo.
Que bailen mi pasado y mi futuro.
Todas las veces que no pude bailar
Que bailen cuando bailo.
Que bailen mis recuerdos con mis huesos
Y mi dolor que también baile con mi dicha.
Que baile todo conmigo cuando bailo”
Lucas Pablo Condró i Pablo Messiez